Benvinguts a la Sénia! Moltes gràcies per escollir aquesta ruta a peu audioguiada amb codis QR pel nucli antic del nostre poble. La ruta està formada per 14 punts.
Us proposem un viatge en el temps que us portarà des de la Sénia de l’època medieval fins a la contemporània, i us farà conèixer les històries dels elements patrimonials més destacats d’aquesta zona del poble formada per un centenar de cases articulades al voltant del carrer Major, de l’antic carrer de la Presó i dels carrerons adjacents.
A l’Edat Mitjana, la Sénia era un nucli habitat situat en territori de frontera, amb un tipus d’urbanisme que segueix la tipologia de vila closa.
La Carta de població de la Sénia data de l’any 1236 i va ser un ciutadà de Tortosa, Guillem de Moragues, qui, en nom de l’Orde de l’Hospital, va autoritzar 21 famílies a establir-se en aquest indret, essent rei Jaume I. No pensem, però, que era un territori deshabitat! Tenim nombroses restes arqueològiques que ens fan pensar que, distribuïdes pel terme, hi havia alqueries habitades per ciutadans andalusins dedicats a la ramaderia i l’agricultura, i molts d’ells es devien quedar després de la conquesta cristiana. Fins i tot, el nom de la Sénia té origen àrab, al-saniya, i remet a la màquina per elevar aigua subterrània que figura a l’escut oficial del poble.
D’aquelles 21 famílies del segle XIII s’ha passat als gairebé 5.800 habitants que té la Sénia actualment. És el tercer municipi en extensió de la comarca del Montsià i un dels pobles situats més al sud de Catalunya, en contacte amb les comarques veïnes del Matarranya, a l’Aragó, i del Baix Maestrat, al País Valencià, una mescla de cultures i formes de fer ben enriquidora!
Ens acompanyeu en aquesta passejada per alguns dels elements patrimonials més destacats de la Sénia? Dirigiu-vos al 2n punt de la ruta. Aneu cap a la vostra esquerra i trobareu un magnífic mirador, la Terrassa.

Redacció dels textos i tria de les imatges: Eva Garcia Lleixà – Centre d’Estudis Seniencs (2025)
Tots els drets reservats, tant del text com de les imatges.

Us trobeu a la Terrassa, un dels millors miradors sobre la vall del riu Sénia. Podeu resseguir amb la vista el camí del riu? El riu Sénia naix al massís dels Ports i desemboca al mar Mediterrani a Sòl de Riu, entre els termes d’Alcanar i Vinaròs. Fou establert com a frontera històrica entre el Regne de València i el Principat de Catalunya pel rei Jaume I l’any 1240. Actualment és la frontera administrativa entre Catalunya i el País Valencià, però, per a nosaltres, el riu Sénia no és frontera; aquí ens considerem terres de cruïlla, ja que compartim una mateixa forma de parlar i una mateixa forma de viure; tant a un cantó com a l’altre de riu, som ben iguals!
Veieu el nucli de cases que hi ha al vostre davant, situat a la vora del riu? Són les Cases del Riu, un barri que administrativament pertany al poble de Rossell, ja al Baix Maestrat, però que està més a prop de la Sénia, al Montsià, i és aquí on els seus habitants venen a escola, al metge, a comprar... curiositats de viure a tocar d’una frontera establerta només sobre paper!
Ara fixeu-vos amb la timba que teniu a la vostra dreta, té una alçada d’uns 60 metres sobre el nivell del riu i esdevé la defensa natural del nucli antic de la Sénia. Qui va establir el poble en aquest punt tan elevat ja va tindre vista, ja, així s’estalviaven de construir defenses en tota aquesta façana del poble... és inexpugnable!
Des de ben antic el riu Sénia va ser un recurs econòmic molt important, amb l’establiment a les seues ribes de tota classe de molins: de farina, d’oli... Més endavant, fàbriques de paper i de pinzells també s’hi van establir per aprofitar-ne les aigües clares i el vent de dalt que baixa acanalat per la vall. El riu Sénia i la proximitat de la fusta dels Ports van ser la llavor del procés d’industrialització tan primerenc que va viure la Sénia, que ha arribat fins als nostres dies, com veiem amb les fàbriques i botigues de mobles que té la població, conegudes arreu del món.
La Terrassa on esteu situats va ser construïda als anys 50 del segle XX sobre un dels primers safareigs que va tindre el poble, voleu conèixer-lo? Sortiu de la Terrassa i baixeu les escales que trobareu a mà dreta o voregeu el pany de les cases per accedir-hi pel carrer Bailén.

Redacció dels textos i tria de les imatges: Eva Garcia Lleixà – Centre d’Estudis Seniencs (2025)
Tots els drets reservats, tant del text com de les imatges.

Us trobeu davant d’un dels quatre safareigs públics que es conserven a la Sénia, mostra de l’eficient xarxa hidràulica que recorre el poble des de temps antics. Quan l’any 1833 l’aigua va arribar al bell mig del poble amb la construcció de la Font vella, com coneixereu al 7è punt de la ruta, una part del cabal de l’aigua es va desviar per construir un safareig i un abeurador en aquest indret i d’aquesta manera oferir serveis essencials per a la població com ara rentar la roba en un lloc cèntric i abeurar els animals que pujaven de les terres de conreu de la vora del riu. Una pedra a la façana del safareig ens indica la data de 1878. L’aigua sempre està en moviment, ve de la plaça i va al reguer que porta l’aigua cap al riu... l’aigua no s’ha de deixar perdre mai! En origen, la teulada de la construcció era a dues vessants i es va fer plana amb la construcció a sobre de la terrassa, on us trobàveu fa un moment.
Fixeu-vos en quina pedra tan polida voreja el safareig, és de tanta roba rentada a sobre! Els taulons de fusta de la part superior servien per a penjar-hi la roba ja neta i el banc corregut de la vora, per posar-hi els ribells que es portaven de casa.
A la vostra dreta, veureu una altra construcció amb la inscripció AÑO 1935 a la llinda. És l’antiga peixateria municipal, construïda durant la República per aprofitar l’aigua corrent que ja venia de la font de la plaça. La venda de peix fresc és un comerç on es necessita aigua neta i corrent contínuament.
Tot i que l’arribada de l’aigua corrent a les cases, cap als anys 60, va portar la instal·lació de safareigs particulars i avui en dia la rentadora ha esdevingut un electrodomèstic imprescindible, hi ha dones que encara es reuneixen als safareigs del poble per rentar algunes peces de roba, i els mantenen com a punt de trobada i d’aquesta manera “fer safareig.
Ara torneu a la plaça Major i coneixereu algunes de les construccions més importants de la nostra vila. La primera i més important, la nostra església parroquial, dirigiu-vos al seu davant per continuar la visita.

Redacció dels textos i tria de les imatges: Eva Garcia Lleixà – Centre d’Estudis Seniencs (2025)
Tots els drets reservats, tant del text com de les imatges.

Esteu davant de l’església parroquial de la Sénia, un temple d’estil barroc acabat l’any 1701, tal com s’indica a la darrera clau de volta de la nau central. Està dedicada a Sant Bartomeu, com a patró, i a Sant Gregori i Sant Roc com a copatrons. La Carta Pobla de la Sénia de 1236 va ser redactada per Bernat de Lineola, que ja llavors s’anomenava com “capellà de l’altar de Sant Bartomeu”... ja veieu que des de temps ben antics tenim el mateix sant protector!
Podem pensar que aquesta construcció va substituir una edificació anterior, més antiga i modesta, per la necessitat d’un temple religiós més gran durant el segle XVII quan va créixer la població i la prosperitat econòmica ho permetia.
La façana de l’església està presidida per una fornícula amb l’escultura de Sant Bartomeu. A sobre, hi ha un frontó semicircular partit, amb una decoració de grotescos, molt típica del barroc. Més amunt podeu veure una finestra amb un vitrall dedicat a la patrona de la Sénia, la Mare de Déu de Pallerols, quan s’il·lumina fa ben bonic!
Si teniu possibilitat d’accedir al seu interior, veureu que l’església està formada per una nau central amb capelles laterals i un absis de forma poligonal, presidit pel patró i copatrons del poble. Fixeu-vos en la clau de volta abans esmentada amb l’any 1701, situada a sobre del cor, i en l’arc carpanell que va de banda a banda que el sustenta, fet amb pedra bona tallada. La decoració interior és moderna perquè amb l’esclat de la Guerra Civil, l’església va ser buidada de tota figura i ornament religiós i el 21 de juliol de 1936 es va cremar tot al mig de la plaça, inclús un gran retaule de fusta que presidia el temple. També es va obrir una porta lateral per donar un ús civil a l’edifici, per fer-hi mercat, com a magatzem, etc. Si us fixeu en el mur exterior de l’església, just davant de la Font vella, encara veureu la marca de la porta oberta durant el període de la Guerra Civil.
La nau central té adossada la Capella del Santíssim, dedicada a la patrona de la Sénia, la Mare de Déu de Pallerols. L’escultura que presideix la capella és de l’escultor Ferran Bach-Esteve i les pintures són del pintor Ramon Noé, que als anys 60 van col·laborar d’una forma molt reeixida per decorar aquest espai.
El campanar que acompanya l’església va ser finançat per l’ajuntament de la vila i va ser acabat cap a l’any 1767, tal com indica una pedra decorada amb una sínia i la inscripció “AÑO 1767 – CENIA”. Està situada al capdamunt, a la cara del campanar que mira al riu, a tocar de les campanes. Si afineu molt la vista potser la podreu distingir! És un campanar majestuós, amb el cos superior fet amb carreus rectangulars de pedra tallada, va ser una gran inversió econòmica per als seniencs i senienques d’aquells temps.
I després de conèixer l’església parroquial, veurem on està situada la Casa Abadia. Pugeu pel carrer Major i la trobareu de seguida a mà esquerra. I d’aquesta manera travessareu el primer portal que tancava la vila closa, que estava situat just a l’inici del carrer Major.

Redacció dels textos i tria de les imatges: Eva Garcia Lleixà – Centre d’Estudis Seniencs (2025)
Tots els drets reservats, tant del text com de les imatges.

La Casa Abadia de la Sénia és un dels edificis més antics del poble. Tot i les reformes d’època moderna, al seu interior encara es conserven dues magnífiques arcades de pedra apuntades amb l’estil típic de les construccions medievals.
A la llinda de la porta veieu tallat el cognom “GARCIA” i l’any 1828? Aquesta família, que era molt devota, va ser-ne la propietària. L’any 1879, va cedir l’edifici al Bisbat de Tortosa per a finalitats educatives i fins a l’inici de la Guerra Civil va ser conegut com el “col·legi de les monges”, per on van passar moltes xiquetes del poble. Després de la guerra va tindre diferents usos i a partir dels anys 50 va ser destinat a Casa Abadia, com a vivenda habitual del mossèn destinat a la Sénia.
Just davant d’on us trobeu, tenim un altre punt singular de la Sénia, la “suposada” casa natal del Virrei Bonet. Gireu-vos i us explicarem qui era aquest personatge senienc...

Redacció dels textos i tria de les imatges: Eva Garcia Lleixà – Centre d’Estudis Seniencs (2025)
Tots els drets reservats, tant del text com de les imatges.

Tot i que són diversos els pobles que es disputen l’honor de ser la vila natal del llegendari Virrei Bonet, nosaltres sempre hem cregut que, si realment va existir, hagués estat senienc! I qui era el Virrei Bonet? Doncs figura que era un jove del poble de nom Josep Gabriel Antoni Francesc Bonet Vidal que durant el segle XVIII va marxar “a fer les Amèriques”, encara que va acabar a l’illa de Madagascar, on es va casar amb la filla del rei d’aquell indret tan llunyà. Quan al cap del temps va tornar a la Sénia per compartir la seua sort i riqueses amb els familiars, com que anava acompanyat dels seus servents negres, va ser la riota de tothom. El virrei, decebut amb els veïns del seu poble, va jurar-los que no tocarien ni un duro de la seua fabulosa herència fins que s’arribés a la quarta generació.
I com va quedar tota aquesta història? Doncs va passar que en temps de la Segona República i durant els primers anys de la postguerra hi hagué un moviment a nivell internacional que va trasbalsar la vida de totes les persones de cognom Bonet. Aquest moviment va ser provocat pel venciment del termini de quatre generacions establert pel virrei de Madagascar per optar al cobrament de la seua herència. Fabulosa herència que, tot s’ha de dir, tenia tant de quantiosa com de misteriosa, perquè mai se n’ha vist un duro! Això sí, algunes persones amb males intencions van veure una oportunitat de guanyar diners fàcils estafant les pobres famílies Bonet, prometent-los gestionar el cobrament de l’herència, fet que no es va arribar a produir.
Fixeu-vos en el text de la placa que hi ha a la façana. Hi diu: “En aquesta casa va néixer qui fou Virrei de Madagascar: El Rei Bonet. A trenta de mars de 1706 yo: Antoni Garcia, pbr. y vicari de la parroquial de la Cenia Batteigi a Juseph, Grabiel, Antoni, Fraco Bonet. fill lleigitim y natural de Juseph Bonet y de Maria Vidal Conguges. foren padrins Grabiel Bonet y Anna Mitjavila Conguges y avis del Batteigat. Servatis. Naisqué lo mateix dia.” “Por: Vidal Querol, Rodrigo”.
Un dels més destacats cronistes locals de la Sénia, Rodrigo Vidal, va apostar que en aquesta caseta era on havia nascut Josep Gabriel Francesc Bonet Vidal. Malgrat això, actualment no podem afirmar de forma categòrica que aquesta estreta construcció fos la casa natal d’aquest personatge, ja que en un plànol del poble posterior a 1833 veiem que aquest solar està sense construir i té funció de passadís de seguretat que fa cap a l’església. Així doncs, aquí no hi havia cap casa... Siga com siga, la fabulosa història del Virrei Bonet de Madagascar va passar de generació en generació i, siga certa o no, encara es manté viva entre les famílies hereves de la mítica herència mai vista... mireu si va tindre efecte la seua maledicció!
Ara torneu a la plaça Major i aneu cap a la construcció quadrada amb baranes que trobeu al mig, la Font Vella.

Redacció dels textos i tria de les imatges: Eva Garcia Lleixà – Centre d’Estudis Seniencs (2025)
Tots els drets reservats, tant del text com de les imatges.

Aquest punt representa una de les fites històriques de qualsevol poble: portar l’aigua corrent al bell mig del nucli urbà, fet que a la Sénia va succeir l’any 1833, tal com indica la pedra central de l’arc de la font. A partir d’aquell moment ja no s’havia d’anar fins al riu a omplir els cànters per tindre aigua per a les necessitats diàries, només calia vindre a la plaça Major i omplir-los d’un dels tres brolladors, quina gran millora! Va ser quan el reguer del poble va arribar fins a la plaça Major gràcies a la família Martorell, industrials del paper, i la família Vidal, propietaris, que són les dues famílies benestants amb les cases pairals just davant de la font. D’aquesta manera ells podien aprofitar l’aigua sobrant de la font per a usos propis.
I com és que la font no es va construir a nivell del carrer? Doncs perquè el reguer recorre el poble per sota del paviment, a través d’una cava excavada a la roca i llavors la font es construí al nivell d’aquesta cava. En un principi, hi havia dues rampes per accedir-hi els animals, una per baixar i l’altra per pujar. En reformes posteriors es van construir els trams d’escales de pedra que veieu actualment. Recordeu el safareig que heu visitat fa un moment? Doncs bé, un ramal d’aigua que arriba a la font és el que es desvia cap al safareig, tota l’aigua del poble està connectada!
I per acabar, per què li diem “font vella” si només hi ha aquesta en tota la plaça? Doncs perquè l’any 1952 es va erigir una segona font, la “Font Nova”, que donava aigua ja tractada, però que es va retirar l’any 2002 durant les reformes urbanístiques que es van fer en aquesta zona.
Ara sortirem de la plaça Major i enfilarem el carrer Jaume I fins al punt conegut com el Portalet, a l’encreuament amb el carrer del Carme.

Redacció dels textos i tria de les imatges: Eva Garcia Lleixà – Centre d’Estudis Seniencs (2025)
Tots els drets reservats, tant del text com de les imatges.

Us trobeu al punt on hi havia un dels tres portals d’entrada a la vila closa de la Sénia, conegut com el Portalet, un dels topònims més antics del poble. El primer portal medieval ja l’heu travessat al pujar pel carrer Major fins a la Casa Abadia. El tercer el veureu a l’11è punt del recorregut.
Aquest portal està situat estratègicament en relació al lligallo que baixava de la Tinença de Benifassà pel carrer que queda a la vostra esquena i travessava el poble cap a les planes més baixes. Sabeu que és un lligallo? És un camí ramader per a fer la transhumància del bestiar, utilitzat des de temps prehistòrics. Aquest en concret, connectava la zona costanera i el Regne de València amb l’interior de la península. Abans de ser urbanitzada, aquesta zona era coneguda com les Eres, ja que era on es trobaven les eres de batre el cereal de la gent que vivia dins la vila closa de la Sénia. Travessem també aquest portal? Som-hi i així entrarem a la vila closa de la Sénia per conèixer alguns edificis més. Baixeu una mica pel carrer Major i trobareu el conegut com a Forn de Raimundo.

Redacció dels textos i tria de les imatges: Eva Garcia Lleixà – Centre d’Estudis Seniencs (2025)
Tots els drets reservats, tant del text com de les imatges.

Us trobeu davant del conegut popularment com a Forn de Raimundo, perquè el darrer forner va ser Raimundo Garcia Beltran. Actualment, l’edifici encara és propietat de la família. A la planta baixa es conserva l’antic forn de llenya amb falsa cúpula, l’obrador i una ambientació amb objectes del segle passat que ens fa viatjar en el temps, una autèntica joia! Sabem que des de l’època medieval aquest ja era el forn comunal del poble i possiblement, també hi havia una carnisseria d’ús comú per a tots els habitants de la Sénia més antiga.
Fins a la industrialització del procés de producció del pa, les dones pastaven la pasta del pa a casa i la deixaven reposar a la pastera. Després la portaven a coure als forns del poble, entre els quals, el forn de Raimundo, on coïen el pa i les pastes que després menjarien durant la setmana. Com veieu, tot són tradicions que es van perdent, com els forns de pa tradicionals, una llàstima!
Ara continueu pel carreronet que està a mà esquerra i arribareu al carrer Cardenal Cisneros, tot i que tothom el coneix com a carrer de la Presó i ara en coneixereu el motiu.

Redacció dels textos i tria de les imatges: Eva Garcia Lleixà – Centre d’Estudis Seniencs (2025)
Tots els drets reservats, tant del text com de les imatges.

Al bell mig d’aquest carrer adjacent al carrer Major es troba el conegut com a Ajuntament vell, perquè aquí estava ubicada la Casa de la Vila del poble fins al seu trasllat a la ubicació actual l’any 1981. I d’on ve això del carrer de la Presó? Veieu una porta de fusta xicoteta amb forrellat i una finestreta amb reixa? Doncs això és la nostra presó! Encara que, en realitat, és un calabós de mides modestes on tancaven durant uns dies les persones que havien comés alguna falta lleu o en el cas que el fet fos greu, es on esperaven a ser traslladades a la presó d’Ulldecona, cap de la partida judicial.
Però la història d’aquesta edificació es remunta a l’època medieval ja que pensem que aquí estava ubicada la Casa del Comú des de l’atorgament de la carta de poblament, ja que és un dels sectors de població més antic.
En temps moderns, la construcció ha estat modificada. De la façana actual en destaca la porta principal i una senzilla decoració de caire popular esculpida a les dovelles de l’arc del balconet de la planta superior, la veieu? Del seu interior en destaquem els festejadors que es conserven a les finestres principals de la planta superior. En el cas de la façana posterior que dona al riu, són un petit pedrís a la vora de la finestra per asseure’s i gaudir del paisatge de la vall del riu Sénia... un bon lloc per festejar! En les darreres obres de rehabilitació que es van fer a l’edifici, es va solsir una part del terra i es va “descobrir” un soterrani excavat a la pedra viva. Possiblement, feia funció de magatzem i s’hi guardava el gra i altres aliments propietat del Comú de la Vila durant l’època medieval, per així garantir l’abastiment a la població en cas de setge i que s’hagués de tancar l’accés a la vila closa.
Si aneu cap a la dreta, trobareu un mirador i unes escales que pugen del riu, és la coneguda com a Costa dreta, us expliquem la seua història en el proper punt.

Redacció dels textos i tria de les imatges: Eva Garcia Lleixà – Centre d’Estudis Seniencs (2025)
Tots els drets reservats, tant del text com de les imatges.

Heu arribat a la que coneixem com a Costa dreta i just aquí hi havia el tercer portal de la vila closa de la Sénia! Era el que tancava l’accés al poble des del riu al capdamunt de la costa... ja tenim tot el nucli medieval ben protegit de les amenaces exteriors!
Llavors, l’accés es feia per un túnel que passava per sota la casa que teniu a la vostra esquerra i així era un punt més fàcil de controlar.
Aquesta costa fins al riu, que puja ben dreta, d’aquí el seu nom, va ser molt transitada fins que l’aigua va arribar al mig del poble amb la construcció de la Font vella, com hem vist al 7è punt del nostre recorregut. També era la connexió des de temps medievals amb els molins comunals de farina i d’oli, situats prop del riu i d’ús públic per a la gent del poble. Des del mirador on us trobeu podeu veure algunes restes d’aquestes edificacions, testimonis d’un passat recent en què l’aigua del riu era la força motriu bàsica de moltes indústries.
Ara agafeu el carrer a la vostra dreta per tornar al carrer Major i pugeu una mica, trobareu un punt lúdic de la Sénia antiga, l’antic Trinquet.

Redacció dels textos i tria de les imatges: Eva Garcia Lleixà – Centre d’Estudis Seniencs (2025)
Tots els drets reservats, tant del text com de les imatges.

On ara només veieu una paret hi havia un espai de lleure habitual en la majoria de poblacions del País Valencià i zones limítrofes: el Trinquet, on es practicava el joc de pilota, actualment conegut com a pilota valenciana. Era un solar comunal sense construir, com veiem en plànols antics, on els seniencs i senienques venien a distreure’s amb aquest joc tan popular en aquells temps. Durant el segle XIX el solar del Trinquet va ser venut a un particular, com la majoria de béns del comú de la vila de la Sénia, per obtenir ingressos extres per cobrir les despeses municipals. I allí mateix va ser construït un local també de lleure, però d’un caire diferent: un cafè amb sala d’espectacles, també conegut com Lo Trinquet. I més endavant, l’any 1922, el lleure va donar pas a la indústria, i la família Garcia hi va instal·lar la segona fàbrica de pinzells que va tindre la població. Actualment, l’espai ha estat adaptat com a habitatge particular. Ja veieu com un únic espai pot tindre usos ben variats al llarg de la història!
Continuem la nostra passejada i pujarem pel carrer Major fins a la Torre mirador que trobareu a l’extrem.

Redacció dels textos i tria de les imatges: Eva Garcia Lleixà – Centre d’Estudis Seniencs (2025)
Tots els drets reservats, tant del text com de les imatges.

Ja hem arribat al capdamunt del carrer Major que articula la vila closa de la Sénia. I aquí és on trobem la torre de defensa, característica d’aquests tipus d’urbanisme. Podien ser torres més grans o més menudes, o haver-n’hi més d’una. Aquí a la Sénia recentment s’ha recuperat aquesta torre que es va descobrir casualment.
Tot i que se n’intuïa la funció, la identificació d’una finestreta de tipus espitllera dirigida cap a la vall del riu va confirmar aquesta hipòtesi, perquè, quina funció podia tindre una espitllera si no era la defensa? Una espitllera és una obertura estreta i allargada en sentit vertical, amb forma d’embut al seu interior i plana a l’exterior. Des de dins d’una torre pots disparar fletxes o projectils, però que algú des de fora aconsegueixi passar-ne alguna per aquella obertura tan estreteta és ben difícil! Llavors, el nostre poble tenia una torre de defensa d’origen medieval que s’havia utilitzat com a habitatge particular fins fa ben poc! La seua recuperació es va basar a conservar l’estructura externa, destacar-ne l’espitllera i donar accés a la planta superior per gaudir d’unes fantàstiques vistes sobre tota la vall del riu Sénia.
Si ara continueu pel carrer a l’esquerra de la torre, el carrer Galileu, emprendrem el darrer tram de la nostra visita.

Redacció dels textos i tria de les imatges: Eva Garcia Lleixà – Centre d’Estudis Seniencs (2025)
Tots els drets reservats, tant del text com de les imatges.

Ja arribem al final de la nostra passejada junts i l’acabarem al tram del carrer Galileu, un dels sectors més antics de la Sénia. Fixeu-vos en la part alta de les façanes de les cases, algunes conserven el tipus de construcció original, amb maçoneria vista o emblanquinada. Sabeu quina tècnica és la maçoneria? Són pedres de diferents mides i formes lligades amb morter de calç, arena i aigua, és un dels sistemes més típics de construcció popular, que després permetia emblanquinar-lo per sobre.
Però tornem a les parets, veieu quines finestres més menudes hi ha? I quina doblaria de paret deixen veure? Fins i tot, hi ha alguna estreta espitllera i alguna paret amb forma de talús. Us heu d’imaginar que tot aquest pany de paret era l’antiga muralla medieval de protecció, formada pels murs posteriors de les cases del carrer Major, que constituïen el perímetre de la vila closa.
Cada propietari es cuidava del manteniment del seu tram de paret de protecció posterior. Quan el poble va créixer es va autoritzar l’obertura de grans finestres i portes a peu de carrer, ja que la funció de protecció de la muralla havia perdut el seu sentit original.
Al final del carrer Galileu trobareu el carrer Jaume I o de la Nòria, que abans heu pujat fins al 8è punt del Portalet. Ara agafeu-lo a mà dreta i si el seguiu tot recte cap avall arribareu a la plaça Major.

Arribats al final del nostre recorregut, esperem que la passejada que us hem ofert us haja resultat agradable, hagueu aprés moltes coses sobre el nostre poble, la Sénia, i els seus habitants, seniencs i senienques que, des de ben antic, han volgut oferir un poble acollidor a tothom que ens visita. Moltes gràcies i fins a la propera!

Redacció dels textos i tria de les imatges: Eva Garcia Lleixà – Centre d’Estudis Seniencs (2025)
Tots els drets reservats, tant del text com de les imatges.